Et miro en el mirall i no em veig en tu. Ets el meu enemic. La meva vida sencera depèn de tu. De la teva forma, de les teves eventualitats, del teu color… I mai has estat ni ets ni seràs el que necessito. Ets el meu llast i la meva vergonya. No t’estimo.
Des que puc recordar sempre em van dir com havies de ser. No hi havia alternativa. Eres exactament el mateix en una princesa de dibuixos, en una nina, en una actriu… Eres el que mai series quan jo em mirés en el mirall.
Des que puc recordar en el meu entorn hi havia papers amb dietes penjats a la nevera o guardats al primer calaix de la cuina. Recordo les visites a la infermera per a buscar la meva pròpia quan encara era una cria d'ànima i cor però tu ja començaves a mostrar com anaves a manifestar-te en el meu futur i en el meu món.
Recordo escoltar de gimnasos i d'aeròbic i, per a les nenes com era jo, danses de ballet executades amb perfecció absoluta per ballarines calcades a aquella forma que s'esperava que totes repliquéssim. Tot sempre amb aquest objectiu, replicar una forma que era impossible replicar.
No recordo un sol moment en la meva vida en què estigués en pau amb tu. Ni llavors ni quan vaig anar creixent. Ni avui.
Aquelles èpoques en què l'infern m'envoltava a l'entorn i per això tu minvaves i minvaves fins a acostar-te molt a l'estàndard que em demanaven tampoc era lliure, ni feliç. Continuava necessitant que els altres t'aprovessin, t'estimessin o et desitgessin. I en les mirades d'ells intentava reafirmar-me. Era igual si em tractaven de manera absolutament menyspreable, si eren humans deplorables, si em completaven o si eren bons per a mi. Desconnectava, o això creia, la meva ànima de tu i t'exposava i oferia sense miraments. Com més t'aprovessin, et toquessin, t'acceptessin… més sentit tindria la meva existència.
Però tu vas i vens i mai ets com has de ser i com més vull que ho siguis més aconsegueixes que et danyi, intoxiqui i abarroti de porqueria que només et fa créixer i créixer i deformar-te i amb això creix i creix i es deforma la meva vida sencera.
He passat anys fugint del mirall. Veient en ell només menyspreu per qui soc. Escoltant judicis i més judicis, no sols a mi, de fet pocs judicis fa aquesta nova generació de persones “madures” a la cara. Però és igual perquè es jutja a l'altra i a l'altra i a l'altra i a l'altra i es parla de com són i el poc vàlides que resulten. I es diu que no fan res o no fan prou. Es parla de com s'alimenten o de com s'amaguen sota la roba. I per descomptat l'única cosa que aconsegueix això és que s'hagi naturalitzat que el món és un judici constant, especialment per a nosaltres encara que no sols, en què se'ns recorda en cada telenotícies, en cada anunci, en cada sèrie, en cada pòster de la parada de l'autobús, en cada catàleg de roba, en cada esdeveniment públic… a tot arreu, que no som com deuríem ser.
Un dia, farà ara just 10 anys, em vaig posar les ulleres liles. I vaig entendre el parany.
De sobte l'absolutament irracional angoixa amb la qual convivia sempre, la culpabilitat que m’ofegava cada segon i l'ansietat per no arribar mai a la meta marcada es va descobrir davant meu com un dels millors i més eficients sistemes d'alienació social per a la meitat de la població que havia intentat començar a existir amb plens drets a penes 100 anys enrere.
El Patriarcat i el capitalisme de la mà havien creat un sistema perfecte d'abstracció que ens mantenia la ment constantment ocupada i la cartera constantment buida en la cerca del sant greal que per fi ens mostrés en el mirall el que sempre ens havien demanat que reflectíssim. Sense ment i sense diners ergo despullades del més mínim poder.
Vaig comprendre llavors d'on sorgia, com i per què l'epidèmia silenciosa però imparable que afligeix a moltes dones de la meva part del món, els trastorns alimentaris. I vaig comprendre perquè el somni secret de moltes no era acabar amb això si no aconseguir un que ens fes minvar tot el possible, fins i tot assumint el fet que de punt minvar desapareguéssim completament.
I vaig continuar comprenent en llegir a Wolf, a Beauvoir, a Zambrano, Montseny… Vaig comprendre però…
El mirall continuava mostrant-te a tu i la llosa que em manté esclava del que hauries de ser i no ets és massa pesada per a aixecar-la sola, per molta força que les meves germanes sorores em transmetin cada dia.
Amb les ulleres liles va venir una nova mirada a l'esport i l'activitat física. Vaig començar a plantejar-me què hauria passat o què passaria si les nenes i adolescents no fessin esport per a aprimar-se i mantenir-se atractives com passava en la meva època.
He pensat molt en què passaria si ens ensenyessin des de nenes que som perfectes com som. Si ens recordessin les mateixes vegades que ens recorden que no som prou, que som perfectes com som.
Un món on totes les persones, incloses nenes i adolescents, tinguessin un entorn on l'activitat física no fos un luxe o un capritx si no un hàbit més, com respirar, menjar, riure, plorar, veure la tele o banyar-nos a la platja a l'estiu. Una cosa quotidiana, normal, que no comportés una expectativa concreta darrere.
Seríem un món millor si l'activitat física i l'esport estiguessin de veritat en els sistemes educatius i de salut públiques de manera que fossin universals per a totes.
Si fos així, si no hi hagués interessos perniciosos darrere, hauríem après que tu ets l'única cosa realment nostra, l'única cosa que ens acompanyarà tota la vida i per sempre. L'única cosa imprescindible.
Et demano perdó COS MEU, no sé cuidar-te, no sé estimar-te i començo a témer que m'hagin ferit tan profund amb el punyal del patriarcat que mai et vegi com les cames que m'han portat per la vida, les que han pujat la torre Eiffel o han creuat el Pont Carlo, les que em sostenen entre les paradetes del Sant Jordi de Barcelona, si no que les vegi com dues grosses deformitats que amagar. Crec que mai veuré els teus braços com els que van sostenir a la meva filla i al meu fill i els van protegir davant el món sencer, si no com dos trossos massa peluts, estriats i flàccids que m'aplomen. Em sembla que no puc veure la meva panxa com la llar en què ells van ser engendrats, en què van créixer fins a ser el petit ésser humà complet que 9 mesos després estava mirant-me com si fos el seu tot, si no com l'embalum mastodòntic, amorf i terrible que m'invalida com a ésser humà. M'encantaria de veritat veure el meu coll com la columna que em permet mantenir el cap alçat malgrat tots els cops que m'ha donat la vida, però només veig papada i escurçament i grassa i deformitat en ell.
M'encantaria estimar-te i acceptar-te i treballar amb tu. Però ningú em va ensenyar que cuidar-te era que estiguessis fort i sa. Ningú em va ensenyar que en aquest món on tot es ven i es compra tu eres el meu regal més preuat perquè ets aquí passi el que passi.
Hauria estat meravellós entendre l'esport com una manera de potenciar-te i de compartir. No haver de fer les paus amb la pell pel fet de suar. No sentir-me fora de lloc per ser forta i guerrera. Que en comptes de cridar machopingo com una cosa dolenta m'haguessin ensenyat que aquest també era un poder meu. Què jo també tenia dret a usar la força. Quiantíssims cops, literalment, m'hauria estalviat en la vida de saber que podia ser jo.
Ser jo. Amb tu. Una sola. I mirar-me i veure el meu poder i entendre que amb 50 o amb 110 quilos, amb un cos flàccid o llis, amb una roba o una altra… era capaç d'arribar a l'única meta que importa: Viure lliure i feliç.
Queda molt per canviar, molt per lluitar, però ho farem.
Des de l'esport i des del cor i l'estómac. Des de tot arreu.
Ho aconseguirem per fi i en mirar-nos al mirall no veurem un cos que modelar si no un cos que cuidar que estimar i pel qual barallar perquè és el nostre, l'únic i sigui com sigui, tingui les circumstàncies que tingui, és perfecte perquè és nostre, perquè és nosaltres i nosaltres… tenim dret a sentir, somiar, mostrar i viure la nostra vida sencera en plenitud dins de la nostra meravellosa pell.
No t’estimo, no sé viure amb tu, però et sento quan pedalejo a la bici o quan l'aire refreda la meva pell en caminar pel bosc. Et sento des de dins i no pel que es veu fora. I gràcies a això, també doncs a l'activitat física i a l'esport, que no es basa en resultats, competicions absurdes o interessos mercantils inhumans, t'aprendré a estimar.
T'ho prometo.